Aquesta Flauta Màgica vol ser un humil homenatge a totes les companyies líriques que van recórrer els camins del món, amb amor.

Barcelona, octubre 1960, Palau de la Música, tres quarts de quatre de la tarda. Els artistes de La Catalana, -humil companyia de repertori líric, fa hores que esperenamb excitat neguit l'arribada de Néstor Ortiz, el joveníssim tenor que fa de Tamino. El cònsol d'Àustria i els membres del jurat esperen a la platea impacients perquèhan de seleccionar una companyia estrangera per representar La Flauta Màgica al Festival de Salzburg —com a excentricitat, òbviament—. La situació, ja prou crítica, s'agreuja per moments. Ricardito Malecanta, fill natural de la propietària de la companyia —soprano de coloratura amargada que fa de reina de la nit— s'ofereix com a solució. Constrenyit habitualment al paper Monostatos, —com a mal menor donada la seva notòria incapacitat per al cant — el taimat Malecanta vol aprofitar la incompareixença del tenor per mirar de prosperar. Desesperats els cantants s'estiren els cabells, però ja el "maestro" s'afanya a atacar el primer compàs, resignat.

L'espectacle ha de continuar... Tanmateix... quan el Laureano ha de tirar-se a cantar... davant la sorpresa general... al fons de la sala se sent una veu meravellosa, com la de serafí més bell del cel...-Zu Hilfe! Zu Hilfe! Sonst bin ich verloren... És Néstor, que, al final, gràcies a Mozart ha pogut agafar el primer tren... Tot està salvat?... No!

Un flatulent regidor mediocre i greixós —el mateix que va equivocar Néstor de tren, perquè no arribés a temps— ha parat tot de trampes per fer que la funció surti malament, però... Mozart tornarà a baixar del cel per defensar la bondat: aquesta és la lliçó simple de La Flauta Màgica: el bé sempre triomfa sobre el mal.